Com passa sovint a les vies dels germans Masó, l’escalada esdevé l’excusa per gaudir de quelcom més, un exercici de descoberta i de gaudi contemplatiu, més enllà de graus i polèmiques. Ens endinsem doncs, en aquesta poc visitada raconada del massís per gaudir d’una escalada tranquil·la però estètica i ben trobada, amb un segon llarg…
Preciosa via, poc equipada i amb una línia esplèndida, que demana ser escalada a crits. Tot i la seva aparent candidesa haurem de donar la talla, cercant el pas, intuint per on es van enfilar aquells que van passar abans i assaborint per això mateix l’essència de l’escalada més autèntica.
Referint-se a l’Agulla Fàcil en J.M. Rodés explicava al volum dedicat a Frares Encantats que “el qualificatiu fàcil li ve de la via Normal, que és una curta grimpada; però la cara sud és una llarga aresta de més de 100 metres, amb un grau d’escalada molt difícil”. I per l’aresta sud és per on…
Escalar a Osona demana que oblidem el grau i la qualitat de la roca i ens concentrem en gaudir d’un entorn singular per exuberant i diferent. La Tirabous és una petita perla que no arriba al centenar de metres, tota una lliçó de com aprofitar aquest rocam injuriat per traçar una línia poc més que…
La característica fissura en forma d’arc del Ganivet de Diables és una línia que indubtablement ha estat dissenyada per ser escalada, i la Reina-Sànchez segueix fil per randa la lògica que marca la característica cicatriu, per enfilar-se fins al capdamunt del Ganivet de Diables. La via és senzillament preciosa, d’escalada franca i respectuosament restaurada per…
La Gorra Frígia es troba crivellada de vies per les quatre bandes, la majoria fotocòpies de les seves veïnes, que quan no les creuen les trepitgen directament aportant poc o res, a part d’inflar l’ego dels seus aperturistes capaços d’obrir a tant insigne agulla. D’entre tot aquest desori generalitzat en destaquen algunes vies per clàssiques…
La Colorantes Permitidos és una escalada de tall esportiu excitant, amb un grapat de bons ingredients: aproximació pràcticament nul·la, plaques d’escàndol, bon equipament i una roca a voltes sublim, tot això amanit amb el típic grau “Sant Benet”. L’escalada esdevé força variada, havent d’encadenar passos tècnics on la col·locació i la intuïció són fonamentals, passant…
La Bola de la Partió és un altre d’aquells monòlits absolutament singulars que donen personalitat pròpia a la Regió d’Agulles. La primera a l’agulla fou escomesa per la cordada Mallafré-Piqué -Romeu l’any 1940 obrint la Via Original pel vessant nord, tot un esdeveniment a l’època. Cinc anys més tard la cordada Boladeras-Prats-Esteve obren pel vessant…
La Bitlla és una d’aquelles agulles que demana ser escalada només veure-la, formant un perfil característic amb la seva veïna, La Bola de la Partió; el camí natural per assolir el cimall és del tot evident i és per on transcorre aquesta veterana via, plena de lògica i bellesa a parts iguals. Amb una dificultat…
L‘Epirimountains és un agradable itinerari que es caracteritza per estar completament equipat amb molts espits i absent de passos difícils obligats, no obstant l’escalada hi és mantinguda en un grau molt agradable. 3 llargs sobre-equipats on tot allò que supera el IV+ pot fer-se en A0 i on només ens caldran una dotzena de cintes…
A l’amortitzada paret de la Codolosa encara hi ha lloc per encabir-hi noves vies; la dels Campions va encaixada entre la Rampa i la Full Equip, aprofitant una mica d’espai que quedava lliure. Molt semblant a la resta de vies del sector, consta d’una primera tirada de ressalts que ens mena al peu d’un bonic…
Novament Malanyeu ens rep càlid i acollidor, aquest cop per repetir la discreta Francesc Suñol; via generosament equipada, que serpenteja entre boscos penjats, boixeres i savines cercant certa continuïtat. El rocam excel·lent, amb els forats i cantells tant característics d’aquesta paret, farà que passem una bona estona, gaudint de la tranquil·litat tant característica d’aquest raconada,…
De totes les vies del Serrat dels Monjos la Bikini és potser la més rodona, amb un inici exigent, que fa de filtre, i un sensacional darrer llarg amb un diedre atlètic i vertical, colofó perfecte per aquest atractiu itinerari. La via, amb marca Ballart-Parera, és tota una declaració d’intencions, on haurem de posar-hi morro…
La Matarrates va ser el primer itinerari en arribar al cim del Serrat de les Garrigoses; els aperturistes vam aprofitar un antic projecte abandonat per seguir fins al capdamunt del Serrat cercant el camí més fàcil. Malauradament, en aquest cas la lògica no sempre coincideix amb la bellesa, sobretot a la part central de la…
Els Alts Frares és un d’aquells racons on de tant en tant ve de gust perdre-s’hi per fruir de la contemplació sense presses, relaxant-nos entre les seves insinuants agulles, que de cap manera ens deixen indiferents. Proposem aquesta combinació de vies per guanyar el cim de la Monja amb una escalada 100% en lliure, de…
Tot just a la dreta de l’encantadora Tomàquets d’Amagatotis s’enfila la Tuaregs, rèplica descafeïnada de la primera; quatre tirades molt similars a la Tomàquets que comparteixen l’extraordinària roca de la Palleta però amb un abús d’expansions que li resta l’encant que conserva intacte la seva veïna. Oblidem l’exposició, descuidem el compromís i dediquem-nos a gaudir…
La gran llastra de la Mòmia, resseguida a l’esquerra per la Haus i a la dreta per la Santacana encara reserva una altre escalada 100% clàssica: La Pirenaic; amb una versió combinada amable (V/A1) esdevé la més assequible de les tres. La via, al contrari que les seves arrogants veïnes evoluciona aprofitant unes estretes fissures…
Paral·lela a la Haus-Estrems però resseguint l’altre banda de la llastra s’eleva la desafiant Santacana-Farrera-Balbastro, que combinada amb la Serrano-Araguz conformen una de les escalades de fissura ampla més al·lucinants de Montserrat, 100 metres de fissura sense treva ni concessions. Física,contundent i obligada es tracta d’una escalada que ens demanarà el millor de nosaltres mateixos….
A la banda sud-est del Pollegó del Mig apareix la Paret de l’Esperança, amb un desnivell gens menyspreable però d’aspecte discontinuu i herbós, regne de la cabra i el romaní. La Dersu Uzala intenta arribar al cim de la manera més digna possible donant com a resultat una via de tall clàssic, discontinua i poc…
Discreta via de la factoria Masó que aprofita l’espai a l’esquerra de l’exigent Ivan, on hi destaca el divertit tercer llarg, molt estètic si es fa en lliure; els primers una excusa per arribar a aquest i el quart per sortir per dalt. Ràpida, aproximació curta i molt equipada són reclams d’aquest itinerari, bona opció…
La cordada formada pels germans Estrems i en Jordi Casasayes (Haus) van deixar petja a l’escalada montserratina de la postguerra; rutes potents i atrevides que tenen el seu màxim exponent en la contundent Haus-Estrems de la Mòmia, sens dubte la via més clàssica (amb permís de la Normal) i d’una lògica més aclaparadora d’aquest altiu…
Via de tall clàssic que s’enfila pel vessant oest del Pollegó de la Vinya Nova en busca del cridaner esperó que s’escala els dos darrers llargs i que conforma la part més interessant del recorregut. Per contra, les quatre primeres tirades tenen un interès més aviat baix, avançant per terreny poc definit, una mica vegetat…
Si el que cerquem és una via on xalar amb les fissures, encastant, progressant en diedre, o tibant de fantàstiques bavareses la Terra de Nòmades no ens defraudarà. Un inici dur en placa dóna pas a una fantàstica escletxa, al principi ampla i cada cop més estreta, compendi de tècniques de fissura que ens obliguen…
El voluminós i arrodonit Montgròs ens ofereix la seva millor versió a la rabassuda vessant est, encarada a la canal del Migdia, cor salvatge de Montserrat, on encara és possible passejar pel bosc original entre alzines i teixos. La Griviola Bella és la ruta natural per ascendir aquest vessant; una petita obra d’art que resseguint…
Via de caire esportiu, que copia fil per randa la massa propera Salvadó-Àlava però obviant l’exposició que caracteritza a aquesta; i com la Salvadó-Àlava en tres llargs de corda ens plantem al cim del Setrill. La via és prou reeixida, no obstant sembla que es vulgui apropiar de l’elegància de la seva veïna, que serà…
La Trompa és un dels monòlits més recorreguts de Montserrat; si ens hi fixem quasi sempre trobarem alguna cordada a la Boy-Roca o a la GEDE, els dos traçats més repetits de l’Agulla. En canvi a l’Anglada-Guillamon, discretament amagada, ombrívola i mirant al nord, difícilment hi farem cua. La via és un compendi d’escalada clàssica,…
Absolutament deliciosa, Tomàquets d’Amagatotis ens descobreix el camí més lògic al cim de La Palleta i de pas gaudir d’una de les millors roques del migjorn montserratí. Restaurada amb parabolts, la via conté alguns trams lleugerament exposats, que es veuen compensats per l’exquisidesa del seu impecable rocam. En definitiva, una escalada excitant que demana solvència…
Amb els seus poc més de 100 metres La Que Faltava és una itinerari rodó: escalada entusiasmant de dificultat mitjana, mantinguda, sobre bona roca i perfectament equipada. La via cerca amb encert el millor terreny per l’escalada lliure, serpentejant per la banda dreta de la monolítica paret de La Falconera. Anirem trobant passatges ben variats:…